Padres...? MADRES!

Existen padres -y supongo que madres también- a los que no les importa estar lejos de sus hijos, hacen su vida. Algunos por absoluto egoísmo, otros pocos por “engañosas necesidades que se creen”, unos más por comodidad –hecho que demuestra ser muy poco persona- y el resto… Qué importa? En estos casos no me importa en absoluto el único o miles de motivos que puedan tener, porque hay cosas en la vida en las que no hay justificación y esa es una de ellas. Sin embargo, lo que sí me importa es cómo lo viven los hijos, que a pesar de la posible tristeza e incluso de la inicial incomprensión, pronto llegarán a entender que esos seres, que un día decidieron priorizar su vida frente a la de ellos –sus hijos-, dejando evidente ahí quién era “el importante”, en realidad no son tan importantes.

Pero existe otra versión de esta distancia entre padres, madres, hijos e hijas: cuando son los hijos los que no quieren saber nada de alguno de sus progenitores. Y me refiero concretamente a casos en que dicho progenitor, no ha sido egoísta, no ha priorizado su vida frente a la del menor, no ha sido cómodo. Me refiero a casos en los que el hijo dirige su propia rabia y frustración, miedo e inseguridad contra su madre (porque eso sí que en la gran mayoria lo viven las mujeres). De esta manera, el hijo se siente “vencedor” –no sé de qué- y su actitud le permite mitigar y esconder su infelicidad, de la que él es el único responsable.

Y en la mayoría de estos casos, nos volvemos a encontrar con la figura del hombre detrás de ese adolescente: el padre egoísta, el hombre frustrado, el ser insensible que va de tipo duro. El hombre que de hombre no tiene nada. No tiene valores aunque cree que le sobran. No tiene criterio aunque se siente inteligente y poderoso. No tiene dignidad aunque se crea digno. Es un enfermo (no para exculparle), inmaduro, inseguro y mala persona. Porque manipula y utilitza a un ser indefenso, influenciando en sus ideas, sus hechos, sus reacciones… Todo ello para continuar escondiéndose a él mismo sus auténticas carencias.

Y así pasan sus días, parte de sus vidas, el adulto no merece más comentarios y el menor, creyendo que tiene una personalidad de hierro y orgulloso de parecerse a su padre. Los dos retroalimentándose con mentiras, con falsos sentimientos y momentos vacíos.

Y lo peor de todo… Se creen que hacen daño a la mujer. Sí, se lo hacen, pero se olvidan que esa mujer tiene valores, criterio, dignidad… Y aunque ella no se merece ese trato, ellos nunca se han merecido ser partícipes de momentos de esas encantadoras mujeres. Y hablo en plural, digo ellos, porque esos adolescentes, a pesar de la manipulación y de la poca experiencia, tienen consciencia.

Y a pesar de todo eso, de madre sólo hay una. Y las madres sabemos que lo primero es la felicidad de nuestros hijos. El precio…. Supongo que cada uno marca el suyo. Los límites no son universales. Deseo que la impotencia frente a situaciones como éstas, no consiga hacer dudar a esas madres de su valía, de su criterio, de su labor y de la calidad del amor brindada a esos hijos.

Sexe i gènere. Com eduquem?

Mentre el sexe depèn de factors biofisiolòfics innats, el gènere s’aprèn. A la vista de l’evolució de les característiques típicament femenines i típicament masculines, podem dir que s’aprèn a ser un individu masculí o un individu femení dins una societat, una cultura i un temps concrets. Cada societat i cada cultura adjudica un contingut de gènere a tot allò que li es possible d’adjudicar. L’assignació de gèneres, que comença pràcticament al mateix temps que l’assignació del sexe, implica establir diferències entre els individus en funció del seu sexe. Així, mitjançant els estereotips imperants, preparem l’individu que acaba de néixer per a ser identificat amb un dels dos gèneres: vestir-lo de manera diferent, comprar-li joguines diferents, permetre-li actituds diferents... D’aquesta manera, els individus, que han crescut i s’han socialitzat en una cultura concreta, han interioritzat els seus continguts de gènere, han aquirit una identitat de gènere formada per estereotips i rols que els han sigut transmesos a través dels seus agents socialitzadors, i alhora, ells els han mantingut i els han transmès al llarg del temps. Es tracta de la continuïtat de la cultura en sí mateixa, de la construcció del futur de la societat a través de l’ensenyament de les normes no escrites als nou vinguts, i, d’aquesta manera, donar una continuïtat a la nostra manera de viure.

Hi ha diferències estereotípiques determinades i dominades per factors biofisiològics, com és la força física dels individus masculins i la capacitat reproductora dels individus femenins. Al mateix temps, aquests factors determinen uns altres que, encara que en depenen, no estan determinades pel sexe de l’individu. Els estereotips de gènere ens serveixen com a guia per actuar a la societat, ens serveixen per a identificar-nos amb un grup i alhora per a classificar la resta d’individus com a pertanyents a aquest grup o no. Com ja hem dit, els agents socialitzadors ajuden a l’individu a l’adquisició de la seva identitat de gèneres, d’alguna manera, segons la norma, l’imposen una identitat de gènere. Els agents socialitzadors més importants, els pares, seràn els primers que identifiquen el seu fill amb un dels dos gèneres i que li comuniquen els estereotips de gènere a través de les seves accions i decisions: per exemple, el fet de comprar-lis joguines tipificades en funció del seu gènere fa efecte en diferents modalitats d’estereotips... D’entrada els pares compraran nines per les seves filles i cotxes pels seus fills, i no ho faràn al revés; és una manera de comunicar als seus fills quin tipus de gènere tenen i d’entrenar-los per a la vida adulta també dicotomitzada en éssers masculins (que senten atracció pels cotxes i no pels jocs de cafè a través del joc) i éssers femenins ( que aprendran la importancia de com vestir-se i pentinar-se a través de tenir cura de la seva nina).

Els nens aprendran aixi dels estereotips referits a la personalitat: dependència d’altres per ésser curat en el cas de la nena (simbolitzada per la nina de la que cal tenir cura) i independència en el cas del nen (simbolitzada pel cotxe que el pot portar a qualsevol lloc i que ell condueix). Estereotips refereits a les conductes de rol: tenir cura dels altres (tenir cura de la nina), encarregar-se de reparar le eines (el cotxe). Estereotips referits a professions: perruquera, modista, enfermera (que la nena pot aprendre en jugar amb la nina), o mecànica, conductor de rallies, taxista (que es poden despertar en jugar amb el cotxe). Esteriotips referits a l’aparença física: pentinada, maquillada, curosament vestida ella... i aspecte de “mecànic”, d’haver treballat ell...

En créixer, els individus es donaran compte que l’adaptació a aquests estereotips els donarà avantatges a l’hora d’integra-se a la seva societat, a l’hora d’ésser més ben cosiderats i d’aparellar-se. És a dir, els avantatges vindran donats per la correcta interiorització de la masculinitat i la feminitat, això és, comportarse segons dicten els estereotips de masculinitat i/o feminitat independentment ( o acompanyant) al sexe.

En conclusió, cada petit gran detall del nostre entorn des del moment de néixer (des de les activitats que fem, les aficions que tenim, el que ens diuen, el que ens creiem, el que interioritzem...) ens construeix cap a la diferència malgrat els intents fallits i potser innecessaris moltes vegades de voler ser iguals. Potser sigui una batalla perduda, una lluita inútil, doncs el gènere porta elements implícits amb ell que tot i ser-ne els propis individus els responsables, sortir de la norma comporta ser i sentir-se diferent i això no sempre és fàcil i agradable. Perque si reflexionem, la majoria de pares i mares, diem que no eduquem a nens o a nenes, sinó que eduquem a persones. Segur? Segons com ho mirem,  aquesta diferenciació conscient a vegades i inconscient d'altres, és una protecció cap el món real, aquest món de normes, i també una continuitat del que ja està establert. I no només en les joguines, l’entorn, el món, la societat, els individus, sinó segurament en la pròpia ment està establerta i “dissenyada” d’aquesta manera: a evidenciar la diferència entre el rol masculí i el rol femení. I potser no és negatiu, almenys si això no priva de desenvolupar-se a cadascú i a viure lliurement com a persona única i individual.